INFORMALISME- ANTONIO SAURA- BRIGITTE BARDOT
FITXA TÈCNICA
Obra: Brigitte Bardot
Autor: Antonio Saura
Cronologia: 1959
Material: Oli sobre llenç
Estil: Informalisme
Localització: Museu d'Art Abstracte Espanyol, Cuenca
Mida: 210 x 195 cm
DESCRIPCIÓ FORMAL
Antonio Saura va pintar aquesta obra com a retrat imaginari a Brigitte Bardot i aquest és un dels 34 retrats. La figura de Bardot s'utilitzava com a símbol sexual però en aquesta obra podem veure que és informalista i per tant, ens costa veure-hi la forma d'aquesta. A més, sabem que la intenció de Saura era deixar veure aquesta figura femenina, centralitzada en el quadre, des de diversos enfocaments abstractes o figuratius.
Referent a la pintura i a les pinzellades utilitzades es veuen força gruixudes, violentes, ràpides i aleatòries, ja que hi ha esquitxades que l'autor abans de fer-la no podia saber com quedaria amb exactitud. A més, no ha utilitzat cap color excepte els grisos i negres i sembla una pintura inacabada, ja que només hi apareix Bardot sobre un fons blanc.
En la figura abstracta podem reconèixer els seus pits nus perfilats i els seus cabells recollits sobre un rostre que ens transmet més bé agressivitat a través d'una sensació de por.
TEMÀTICA
Personalment destacaria la contraposició de l'autor en voler pintar una figura que representa la sensualitat del cos femení i la bellesa dels pits nus amb l'absència de preparació, ja que en cap cas s'ha representat a aquesta dona de forma perfecta. El principal factor de la intencionalitat de l'artista va ser pintar de manera obsessiva, intensa, passional i violenta a través d'una mirada cruel una dona considerada una icona de la moda i símbol sexual de mitjans de segle XX.
MARK ROTHKO - BLAU I GRIS
FITXA TÈCNICA
OBRA: Blau i gris
AUTOR: Mark Rothko
CRONOLOGIA: 1962
MATERIAL: Oli sobre llenç
ESTIL: Expressionisme Abstracte
LOCALITZACIÓ: Fundation Beyeler, Rieheu, Suïssa
MIDA: 80 X 90 cm
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra es replica amb pinzellades riques i cada detall tingut pel pintor Mark Rothko, especialitzat en pintura a l'oli.
Es tracta d'una pintura on principalment predomina el color blau, ja que aquest és utilitzat tant pel fons, amb un to més apagat, com per una de les dues taques rectangulars que hi apareixen. Aquestes dues taques no tenen una mateixa mida, sinó que una ocupa més de la meitat de l'obra i té una tonalitat blanca tirant a gris clar. A més, podem veure que no és una obra geomètrica, sinó abstracte i que els voltants de les taques no són precisos, sinó que estan irregulars i poc definits. Entre aquestes taques hi ha un espai que deixa veure el fons igual que els voltants de la pintura.
TEMÀTICA
Aquesta pintura abstracta no ens facilita la interpretació temàtica en la qual l’artista estava inspirat però sí que podem percebre algunes idees o sentiments que ens fan pensar en l’actitud de l’autor quan la va elaborar l’any 1962.
Mark Rothko ens mostra una imatge buida i freda que d’alguna manera ens fa relacionar-la amb la seva vida privada i emocional, ja que no va ser un gran afortunat que es va poder guanyar la vida amb l’art.
FITXA TÈCNICA
OBRA: El gran capbussó
AUTOR: David Hockney
CRONOLOGIA: 1967
MATERIAL: Pintura acrílica sobre llenç
ESTIL: Pop art
LOCALITZACIÓ: Tate Britain, Londres
MIDA: 243,8 cm x 244 cm
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra de David Hockney es caracteritza principalment per la falta de llums i ombres en els colors. Els colors utilitzats no són massa variats, ja que són tres només els que predominen; el blau, una espècie de marró ataronjat molt suau i el groc.
La composició del quadre ens mostra una piscina amb un trampolí del que se suposa que algú hi ha saltat ja que es veu una esquitxada en l’aigua, d'aquí el nom de l’obra. En el fons hi ha una casa i un parell de palmeres molt altes i estretes.
En general, és una obra buida, és a dir amb pocs elements però alhora, si t’hi fixes en els petits detalls, aquests la fan més complexa; com per exemple, la cadira que hi ha davant la casa.
El que més destaca en l’obra es l’esquitxada de l’aigua ja que aquesta trenca tota la formalitat i rigidesa de l’obra perfectament llisa i clara. A més, es pot apreciar la diferència de pinzellada de l’artista per aconseguir aquest resultat per tal de mostrar l’instant en què l’aigua es troba d’aquesta manera quan es veu afectada i trencada la seva plenitud uniforme.
TEMÀTICA
La temàtica d’aquesta obra és arquitectònica i paisatgista acompanyada de la presència d’una persona dins l’aigua i una solitud fora d’ella, ja que es pot apreciar l’interior de la casa per les vidreres i no s’hi veu a ningú i la carira també és buida. Per tant, penso que tracta un dia qualsevol en el que fa bon temps però la persona present dina l’aigua que no veiem viu en soledad en una casa solitaria.
FITXA TÈCNICA
Títol: Make up make down
Autor: Sanja Ivekovic
Cronologia: 1978
Estil: art conceptual, performance
Tema: Feminisme (els productes íntims de les dones)
Localització: Tate Modern, Londres (Reino Unido)
DESCRIPCIÓN FORMAL
Aquesta obra titulada Make up Make down és un audiovisual a color.
Durant els nou minuts aproximadament de vídeo la càmara és estàtica i està col.locada de forma que queda centrada en el cos superior de Ivekovic excloent així la seva cara.
S'hi pot veure que l’artista aplica diversos productes cosmètics, però només la veiem manejar el maquillatge que utilitza de forma lenta acariciant tot el que toca de manera intima, és a dir que abans d'utilitzar cada producte, passa les mans per damunt d’ells acariciant-los.
TEMÀTICA
La temàtica principal és feminista i aquest vídeo es correspon amb el treball d’altres artistes i pensadores que pretenien compartir experiències privades entre elles. Per tant, podem dir que parla de la crítica feminista de l’associació naturalitzada entre dones, feminitat i sobretot també de la bellesa.
FITXA TÈCNICA
OBRA: El 2 de maig de 1808 a Madrid
AUTOR: Francisco de Goya
CRONOLOGIA: 1814
MATERIAL: Oli sobre llenç
ESTIL: Romanticisme
MIDA: 268 cm × 366 cm
LOCALITZACIÓ: Museo Nacional del Prado,Madrid, Espanya.
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra mostra una lluita entre diferents personatges, on els moviments dels cavalls i dels diferents personatges doten el quadre d'un gran dinamisme. Reflecteix l'escena amb gran realisme, com es pot veure la representació dels cossos caiguts i els rius de sang. En l'últim terme, es veu el perfil arquitectònic de Madrid, si bé tractat de manera que no distreu l'atenció de l'esdeveniment principal, dominant el primer pla.
Goya fa servir una pinzellada solta, a més d'un ric cromatisme. El seu estil recorda alguns quadres del romanticisme francès, obres de Géricault o Delacroix.
TEMÀTICA
Aquesta obra representa una escena de l'aixecament de el 2 de maig contra els francesos, començament de la guerra d'independència espanyola contra Napoleó, que havia ocupat Espanya en 1808 i anava a posar com a rei al seu germà, Josep Bonaparte.
En el quadre, els insurgents espanyols ataquen als mamelucos, mercenaris egipcis que combaten el costat de l'exèrcit francès. Aquesta revolta va ser aixafada de forma sagnant per l'exèrcit d'ocupació.
FITXA TÈCNICA
Obra: “La maja nua” i “La maja vestida”
Autor: Francisco de Goya
Cronologia: "La maja nua" - 1790-1800 /
“La maja vestida” - 1800-1807
Material: Oli sobre llenç
Estil: Romanticisme
Mida: 95 cm × 188 cm
Localització: Museu Nacional d'el Prat, Madrid, Espanya.
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra està composta per dos retrats molt semblants entre si; en un d'ells, apareix el cos sencer d'una dona jove vestida i bella recolzada en un llit i observant fixament l'espectador. En l'altre, apareix la mateixa dona jove colocada en la mateixa posició, amb les mans sota el clatell, dins la mateixa sala o habitació però està totalment nua.
La seva figura ocupa gairebé tota l'obra i en el centra d'aquest se situa el puvis de la dona. Podem dir que es tracta d'una mateixa situació en dos moments diferents i que l'única diferència que hi ha és que en el segón la jove es troba coberta amb roba. En les dues obres la dona es troba etirada sobre un canapè de vellut verd cobert per un llençol i un coixí amb puntes en què destaquen les transparències i les gradacions tonals.
A més, les zones més lluminoses i per tant, les que més hi destaquen en l'obra és el propi cos de la dona ja que tot i anar vestida porta posat un vestit de color blanc, cosa que dona la sensació que és ella qui il·lumina l'espai en els dos retrats. Podem dir també que predominen els colors freds tot i apareixer petits detalls, com ara el mocador que porta lligat a la cintura de color rosa o la camisa curta oberta de mànigues ataronjades com a contrast amb la resta del quadre.
TEMÀTICA
És la primera obra d'art coneguda en la qual apareix pintat el borrissol púbic femení, la qual cosa ressalta l'erotisme de la composició.El fet que la maca vestida sigui posterior sembla que hi hagi hagut una intenció posterior en voler modificar o tapar el cos femení del primer quadre, ja que s'ha efectuat de manera molt igual.
A més, s'ha especulat amb que la retratada és la duquessa d'Alba, ja que a la mort d'aquesta en 1802, tots els seus quadres van passar a propietat de Godoy, a qui se sap que van pertànyer les dues maques.
FITXA TÈCNICA:
Títol: La Barca De Dante
Autor: Delacroix
Cronologia: 1822
Estil: Romanticisme
Tema: Inspirat en la Divina Comedia
Tècnica: oli sobre llenç
Mides: 189 x 246 cm
Localització: Museu Nacional del Louvre
DESCRIPCIÓ FORMAL
En aquesta obra repleta de figures humanes podem distingir 3 centrals els quals són els únics vestits que es troben dintre la barca, a dos se'ls distingeix la cara, un va vestit amb una túnica blava/grisenca i amb un mocador vermell al cap, l'altre porta una túnica marró i una espècie de corona de flors al cap amb un mocador blanc, l'última figura que no se li veu la cara porta un mocador blau que no cobreix tot el seu cos, té una posició de moviment com si estigués intentant no caure de la barca.
Aquestes figures estan sobre una barca i fora d'ella trobem altres figures que intenten pujar, aquestes estan totalment nues i la majoria són homes, però podem veure també una dona. L'escena es desenvolupa en un mar, però no tranquil, pel color del cel i els núvols és pot veure que s'està portant a terme una tempesta. I si ens fixem podem veure que en la part esquerra tovem l'ombra d'uns edificis que destaquen per la seva claredat en contrast amb el fons.
És una escena de gran moviment provocat per la posició de les figures i el fons, el moviment de les ones. Els colors són foscos i l'artista sobretot té molt en compte els detalls de la roba, com els plecs i les ombres, i del cos humà, marcant els músculs.
TEMÀTICA
Amb la Barca de Dante, Delacroix buscava triomfar en els Salons oficials per així aconseguit cert prestigi social i econòmic. D'aquesta manera, també pretenia allunyar-se de l'academicisme. El pintor va obtenir la seva inspiració en La Divina Comèdia, concretament l'episodi en què Dante, acompanyat de Virgili, viatge a l'Infern i al Purgatori. Així trobem a Dante a l'esquerra de la imatge, a Virgili al centre i al barquer Caront lluitant per tirar endavant amb l'embarcació; a el fons apareix la ciutat infernal de Dis en flames mentre que els condemnats intenten agafar-se amb totes les seves forces a la barca.
FITXA TÈCNICA
Obra: La massacre de Quíos / La matança de Quios
Autor: Eugène Delacroix
Cronologia: 1824
Material: Oli sobre llenç
Estil: Romanticisme
Mida: 417 cm × 354 cm
Localització: Museu del Louvre, París, França
DESCRIPCIÓ FORMAL
És un quadre pràcticament monocrom, amb unes tonalitats coure que unifiquen l'espai i proporcionen al quadre una llum infernal.
Delacroix li dóna importància a el moviment i la perspectiva de l'escena per donar-li força i expressivitat a la composició. Predominen el color i el moviment, així com la dispersió compositiva. El paisatge de el fons adquireix gran importància, destacant el cel amb les seves peculiars tonalitats.
L'interès pels detalls s'aprecia clarament en la qualitat de les teles, en els objectes que trobem en primer pla o en l'expressivitat en els rostres.
El quadre es compon per dues piràmides humanes. D'esquerra a dreta, es veuen expressions de por i desesperació. Els cossos, mig despullats i tirats, reflecteixen la derrota dels grecs.
A l'esquerra hi ha una parella moribunda. Es pot veure la sang que recorre el cos de l'home. En primer pla, a la dreta, hi ha la figura d'una dona vella que mira cap a fora de la tela amb expressió d'horror. La seva presència reforça el patetisme de l'escena. Darrere d'ella, a la dreta, es veu un oficial turc portant-se una dona nua, cosa que emfatitza la crueltat de la massacre. Delacroix aconsegueix un gran contrast entre les cares dels vençuts i el turc vencedor, fent que la imatge d'aquest ressalti.
Destaca en el llenç l'absència d'un heroi. La massa dels habitants són els protagonistes, els que resulten heroics, patint tots ells la guerra.
TEMÀTICA
Aquest quadre representa la massacre de Quios, un episodi de la guerra d'independència dels grecs contra els otomans ocorregut aquest mateix any: la matança de 20.000 habitants de les illes gregues, i la submissió a l'esclavitud de les dones i els nens supervivents.
FITXA TÈCNICA
Obra: Bonjour Monsieur Courbet / El encuentro
Autor: Gustave Courbet
Cronologia: 1853
Material: Oli sobre llenç
Estil: Realista
Mida: 129 cm × 149 cm
Localització: Musée Fabre, Montpellier, França
DESCRIPCIÓ FORMAL
Courbet representa el desenvolupament d'una escena que té lloc en un camí polvorient sota un cel assolellat i lluminós. Ell no li dóna molta importància al paisatge, prefereix donar-li més importància a la trobada de les diferents figures que apareixen a la composició, tot i que aconsegueix un bon equilibri col·locant els elements justos i necessaris en aquest i aconseguint fins al mínim detall en tots els elements creant una obra realista.
Aquesta escena capta el moment d'una salutació en una trobada de tres homes i un gos, dels quals podem suposar que dos d'ells, els més majors, ja es trobaven junts anteriorment i per la postura d'aquests a l'hora de saludar es pot deduir que li tenen cert respecte a l'altre home encara que aquest mostra una actitud bastant arrogant accentuada per la inclinació del seu cap i de la seva prominent barba.
L'autor li dóna molta importància al tractament de les ombres i de la il·luminació, no només en el paisatge, sinó que també en els personatges, incloent els plecs de la roba y els rostres. Situa els dos homes més majors i al gos sota de l'ombra d'un arbre creant un contrast amb l'altre home al què li toca el sol de ple, projectant una ombra molt nítida i fent que aquest destaqui.
TEMÀTICA
Aquesta pintura és tradicionalment interpretada com un quadre en el qual Courbet es retrata a si mateix mentre viatjava a Montpeller, carregat amb alguns estris necessaris per a la tasca de pintar, sent saludat per el seu mecenes Alfred Buyas, el seu servent Cales i el seu gos Breton. El quadre està basat en la figura del Jueu Errant.
Aquest quadre va ser exposat per primera vegada a l'Exposició Universal de París de 1855 on els crítics d'art el van ridiculitzar cridant "Bonjour, Monsieur Courbet" (en català Bon dia, senyor Courbet). Bruyas no no ho va exhibir de nou fins que el va donar a el Museu Fabre el 1868, el qual s'ha mantingut allà fins ara.
FITXA TÈCNICA
Títol: Carmen Bastián
Autor: Marià Fortuny
Cronologia: 1870-1872
Estil: Realista
Tema: Relat
Tècnica: oli sobre llenç
Localització: Museu Nacional d’art de Catalunya
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra va crear grans crítiques, ja que surt representada una nena de 15 anys que va vestida amb un vestit blanc amb una cinta blava però es deixa mostrar les seves parts íntimes. Es troba estirada sobre un sofà d'un color verdós fosc. Ella mostra un rostre de despreocupació i satisfacció i en cap cas sembla preocupada pel fet que se la vegi gairebé nua.
El fons d'aquesta obra està compost pel sofà o banc inacabat on està asseguda i una sala o habitació simple on només s'hi pot identificar una porta d'armari en el costat dret d'un color verdós clar.
En general l'obra està feta a través de pinzellades brusques i no s'ha volgut aconseguir un efecte d'obra finalitzada, ja que hi ha parts en que s'ha deixat inacabat.
TEMÀTICA
Carmen Bastián era una atractiva gitana de 15 anys a la qual Fortuny va conèixer en el Barranc de la Guineu de Granada i de la que es va enamorar per la seva bellesa. Va ser per això que finalment ella es va convertir en una figura molt important i present en les obres de Marià Fortuny.
FITXA TÈCNICA
OBRA: Olympia
AUTOR: Eduardo Manet
CRONOLOGIA: 1863
MATERIAL: Oli sobre llenç
ESTIL:
LOCALITZACIÓ: Musée d'Orsay, París França
MIDA: 131 x 190 cm
DESCRIPCIÓ FORMAL
En aquesta obra apareixen dues figures humanes, la primera és una dona o nena que apareix nua estirada en uns llençols blancs i mirant fixament a l'artista. Aquesta està mig incorporada i porta una flor al cap, una pulsera d’or i unes sabates blanques. A més, en els peus del llit on hi està estirada la noia nua hi ha un gat negre.
D’altra banda, l’altre figura és de pell fosca i va vestida amb una túnica blanca i un mocador al cap i en canvi, aquesta no mira a l’artista sinó a la nena i està subjectant un ram de flors de tons blancs.
Per últim, a través d’una composició estàtica hi veiem una gran presència de clarobscur que ens destaca a través de la llum l’escena central amb els personatges i en canvi, el fons és fosc i d’un color verdós i daurat, cosa que ens dona la sensació de profunditat.
TEMÀTICA
La temàtica principal de l’obra és la figura d’una prostituta molt jove nua i estirada sobre el llit amb una expressió de satisfacció i despreocupació acompanyada de de la seva dama de raça negre i un gat. Aquesta temàtica, com en moltes altres obres, va provocar moltes crítiques, ja que es va considerar una provocació d’aquest tipus d’actes de prostitució. A més, sabem que la model de l’obra és Victorine Meurent i que va ser publicada en el Salón de Rechazos fins que finalment és va publicar l’any 1865.
FITXA TÈCNICA
Títol: La playa de Valencia, luz matinal
Autor: Joaquin Sorolla
Cronologia: 1913
Estil: Impressionista
Tema: Relat
Tècnica: oli sobre llenç
Localització: The Hispanic Society of America
DESCRIPCIÓN FORMAL
En aquesta obra apareixen gran quantitat de figures, totes són famílies que estan gaudint d'un dia de platja, es poden veure en primer pla dos mares, una més coberta que l'altra però les dues coincideixen en la roba blanca, la que va més coberta està deixant al nen nu dintre de l'aigua i l'altre dona treu al nen de l'aigua i el porta en braços, aquest està vestit. Les dues altres figures que podem reconèixer són dos nens nus estirats a l'aigua, un amb un barret de palla al cap.
Les altres figures de fons no poden distingir-se molt bé, són més nens jugant a l'aigua igual que podem veure uns quants vaixells de vela blanca al fons i molt més lluny trobem els mateixos vaixells però sol distingint la vela molt petita.
El que destaca més és el color blau del mar i el cel amb un difuminat lilós, també veiem el marro de la sorra. Tota l'obra destaca per la seva lluminositat, no hi ha quasi tons negres, inclòs les ombres són de to blavós.
TEMÀTICA
Sorolla és un poeta de la llum i el color. El pintor valencià va encimbellar a la seva ciutat dedicant-li gran part de la seva obra, la qual podríem batejar com "Oda a València". Molts dels seus quadres retraten llocs coneguts de la urbs que, a dia d'avui, segueixen sent utilitzats i passejats per la població local.
DAVID HOCKNEY - EL GRAN CAPBUSSÓ
Sanja Ivekovic, Make up make down
EL 2 DE MAIG DE GOYA
LA MAJA DESNUDA Y LA MAJA VESTIDA. RETRAT
LA BARCA DE DANTE DE DELACROIX, LITERARI
LA MASSACRE DE QUIÓS DE DELACROIX
BONJOUR MONSEIEUR COURBET, REALISTA COSTUMISTA
CARMEN BASTIÁN - MARIÀ FORTUNY
OLYMPIA EDOUARD MANET
LA PLAYA DE VALENCIA, LUZ MATINAL
FITXA TÈCNICA
Títol: L’edat madura
Autor: Camille Claudel
Cronologia: 1899 - 1903
Tècnica: Escultura de bronze
Mides: 121 x 181.2 x 73 cm.
Estil: Impressionista
Tema: Eterna súplica
Localització: Museu d’Orsay, París
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra és una escultura de color negre i conté tres figures; La central és la d'un home que es deixa mostrar els músculs però no les seves parts íntimes, ja que es troben tapades amb una tela. A més, aquest sembla que s’està aixecant del terra però una altra figura femenina, col.locada de genolls, que es troba rere seu intenta que aquest no marxi tirant-lo del braç. I per últim, també hi ha una altra figura poc identificable, ja que es torba just al darrere de l’home i és ell qui se'l emporta.
En general, com ja he comentat, aquesta obra té moviment. Aquest es pot veure a través de la col·locació de les figures en forma diagonal, ja que sabem que no és una posició còmode ni molt menys habitual quan s’està estàtic. Per tant, podem dir que el moviment es troba en les formes diagonals.
TEMÀTICA
L’autor ens mostra una escena en que una dona delicada i plena de vida agafa el braç d’un home intenta que aquest no marxi. Per tant, puc dir que tracta del sacrifici d’un abandó per l’amor. És una obra de Camille, un autoretrat premonitori del seu oblit i abandó en un sanatori durant trenta anys.
FITXA TÈCNICA
Obra: L’àngel exterminador
Autor: Josep Llimona
Cronologia: 1895
Tipus: Escultura
Material: Marbre
Estil: Modernista
Localització: Cementiri de Comillas, Cantàbria, Espanya
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta escultura ens mostra a un àngel, ja que es poden veure les seves ales. A més, tot i ser una escultura hi podem percebre moviment gràcies a la seva posició d'atac o de sortir volant i també podem veure moviment ens el doblecs de la roba.
La ubicació d'aquesta és sobre una paret del cementiri i a la seva mà dreta aguanta una creu d'un altre material, ja que és de color negre i no sembla part de l'obra.
TEMÀTICA
L'escultura de l'Àngel Exterminador de Josep Llimona se situa sobre la part alta del que queda del transsepte de l'antiga església de segle XVI. En un principi anava a anar ubicat al mausoleu del fill primogènit del Marquès de Comillas però va acabar sent donat per al plaer del poble.
L'obra vol representar l'Abadón, l'Àngel de l'Abisme sense Fons.
FITXA TÈCNICA
Obra: L’Étoile / Ballet
Autor: Edgar Degas
Cronologia: 1876
Material: Oli sobre llenç
Estil: Impressionista
Mida: 44 cm × 60 cm
Localització: Musée d'Orsay, París,França
DESCRIPCIÓ FORMAL
Al centre de la composició es troba una única ballarina que està envoltada pels seus espectadors. En l'audiència, disposats en cercle i de peu, hi ha un home i un petit grup de ballarins. La resta de la composició és molt abstracte, no es poden apreciar més figures humanes.
En primer pla apareix la solista envoltada per un cercle buit i finalment un segon cercle representat pel públic. La posició circular mostra que tot gira al voltant del ballet. La ballarina representa un objecte d'entreteniment, fascinació i misteri.
Els colors són bastant càlids i foscos, on els tons ocres estan molt presents. Vestida de blanc, la ballarina es destaca dels altres pel seu color. El públic apareix pintat amb un vermell ataronjat on només un home de negre i algunes altres ballarines d'un blanc menys pronunciat que la solista són més visibles.
La llum prové de la part inferior esquerra de la taula i se centra principalment en la ballarina. Tota la resta està sota l'ombra.
L'únic personatge que està pintat amb més detalls és la ballarina, les altres figures estan Força difuses.
TEMÀTICA
L'artista estava molt interessat en els ballarins, com a professionals, especialment durant els seus exercicis, assajos o mentre esperaven. És per això que aquest llenç és diferent dels altres, ja que l’artista es troba ballant sobre l’escenari.
L'EDAT MADURA - Camille Claudel
L'ÀNGEL EXTERMINADOR - JOSEP LLIMONA
L'ÉTOILE - EDGAR DEGAS
Tarda de diumenge a l’olla de la Grande Jatte - Georges seurat
FITXA TÈCNICA
Títol: Tarda de diumenge a l’olla de la Grande Jatte
Autor: Georges seurat
Cronologia: 1884 - 1886
Estil: Postimpressionista /puntillisme divisionista
Tema: Escena quotidiana
Tècnica: oli sobre llenç
Mides: 2,08 x 3,08 m
Localització: Institut d’art de Chicago
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra té molts tons de colors diferents impregnats amb petits tocs de pintura creant un efecte poc habitual. Hi apareixen diverses figures, totes elles vestides de forma elegant tot i que moltes es troben asseguts descansant sobre l'herba.
El fons és un prat verd amb arbres i un riu blau a la part esquerra on podem veure vaixells i barques. Es pot veure el dia solejat que vol plasmar l'artista gràcies a la seva preocupació per la il·luminació. Tot i haver molta lluminositat, també hi és protagonista l'ombra efecte dels arbres i persones.
TEMÀTICA
Seurat ens mostra un diumenge qualsevol a l'illa de la Gran Jatte abarrotada de pintoresca gent de la belle epoque descansant, jugant, pescant, navegant o passejant. Tot i que, cal dir-ho, són nombrosos els historiadors que només veuen aquí prostitutes i clients, donades certes simbologies ...
Aquest artista fa un pas més des de l'impressionisme per mostrar el París modern de l'època i transmetre aquest recés de pau en un diumenge assolellat. Tot mitjançant l'ús creatiu de la ciència, que molts pintors de l'època van criticar per la seva «fredor». Dos anys va trigar a pintar aquesta enorme obra mestra de 3 metres.
FITXA TÈCNICA
Títol: Arearea
Autor: Paul Gauguin
Cronologia: 1892
Tècnica: Oli sobre llenç
Mides: 75 x 94 m
Estil: Postimpressionista /expressionista
Tema: Quotidià
Localització: Museu d’Orsay, París
DESCRIPCIÓ FORMAL
En aquesta obra apareixen sis figures diferents, de les quals una d’elles és un gos vermell situat en l’extrem inferior esquerra de l’obra; Tres d’elles formen part del fons de la composició i en canvi, les altres dues es troben assegudes en el centre ocupant més la meitat del quadre sota un arbre.
Referent a les figures del centre, una d’elles sembla estar tocant la flauta i porta un vestit blau tot i tenir els pits al descobert; l’altre, però, mira fixament a l’espectador i va vestida amb un vestit blanc. En totes elles és difícil identificar el seu gènere.
En el fons es veu que es troben en una espècie de riu o riera de color ataronjat o vermell. A l’altre banda d’aquest és on es troben les tres figures del fons que sembla que estan realitzant algun homenatge a una estatua que hi ha allà.
TEMÀTICA
Es tracta d’una obra de Paul Gauguin mentre estava a Tahití. En aquesta obra destaca una situació de les diferents figures que hi apareixen transformant-la en una obra que mostra el primitivisme a través de diferents tècniques de l’artista com ara les línies ondulades que utilitza sobretot en el fons i el paisatge. Cal destacar també els colors vermells que fa servir tant pel riu com pel gos, ja que és inusual però molt característic d’aquesta obra.
FITXA TÈCNICA
Obra: Armari de dos cossos
Autor: Joan Busquets
Cronologia: 1906
Tipus: Mobiliari
Material: Fusta de freixe, panells de sicòmor pirogravats
i policromats, mirall bisellat i elements metàl·lics
Estil: Impressionista
Mida: 288 cm × 178 cm x 61 cm
Localització: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, Espanya
DESCRIPCIÓ FORMAL
Com es pot veure, aquesta obra és un armari i per tant, forma part del conjunt mobiliari. Des d'un primer punt de vista podem veure que en el lateral dret hi té un mirall que cobreix tota la porta de l'armari. En canvi, el costat esquerra és de fusta igual que la resta del moble.
Si ens hi fixem bé, veurem que aquest armari te detalls per tot ell i aquests són dibuixos vegetals i que simbolitzen plantes que es van alçant des del terra fins a sobre de l'armai, és a dir que segueixen una lògica en el dibuix (no són aleatories).
TEMÀTICA
Els seus treballs es veuen molt influenciats per l'obra dels modernistes i per altres persones com Hector Guimard. En alguns dels seus mobles es poden trobar col·laboracions d'altres artistes de l'època com, per exemple, Lluís Masriera.
A l'Exposició Universal de 1888 Joan Busquets va aconseguir la medalla d'or pels seus treballs d'ebenisteria i en diverses exposicions municipals va obtenir també diversos premis i guardons. Des de 1903 a 1907 va ser vicepresident de Foment de les Arts Decoratives.
Tot i ser modernista, va ser un dels precursors de l'art déco.
AREAREA - Paul Gauguin
ARMARI DE DOS COSSOS - JOAN BUSQUETS
ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR DE VISTABELLA
DE JOSEP MARIA PUJOL
Autor: Josep Maria Jujol
Cronologia: 1917 - 1924
Material: Pedra, ferro forjat i fusta
Mides: ?
Estil: Modernista
Localització: Tarragona
DESCRIPCIÓ FORMAL
Una església amb una nau quadrada i una volta de creueria traçada amb arcs parabòlics que parteixen de quatre pilastres. En un dels extrems hi ha un porxo i hi té una cúpula hexagonal que aguanta un campanar triangular.
En l'interior, les parets estan fetes amb maó vist, estucs, esgrafiats, i materials reaprofitats. L’absis és ara restaurat per la seva filla. Aquestes pintures, juntament amb els vitralls de les finestres, doten l’espai d’una gran elegància i espiritualitat. En conjunt l’estructura global de l’edifici, amb una accentuació vertical de les formes, té clares reminiscències goticitzants.
ENTORN
Exteriorment, junt al campanar, destaca un porxo format per una volta de creueria amb arcs parabòlics, que dóna accés a les tres entrades del temple. La pedra, els maons o el ferro forjat constitueixen l’exterior. Uns materials que, buscant la originalitat i l’optimització, aconsegueixen una gran adaptació a l’entorn natural.
TEMÀTICA
Vistabella no disposava d'església i els seus habitants van acordar encarregar la construcció d'una a Jujol en l'any 1918. Jujol, un home molt religiós, va acceptar aquesta proposta tot i el reduït pressupost que una petita comunitat podia oferir i, per superar aquest problema, va construir l'església amb materials molt senzills.
Les finestres d'alabastre i els vidres decorats amb imatges de sants permeten una atenuació de la il·luminació i la creació d'un ambient més recollit. L'edifici està adaptat al seu entorn natural. Per a alguns arquitectes estudiosos de l'obra de Jujol, aquesta església d'aparença rústica, és una de les obres més importants d'Europa en el segle XX.
FITXA TÈCNICA
Títol: Institut pere mata
Autor: Lluís Domènech i Montaner
Cronologia: 1897 - 1912
Material: Maó i maçoneria
Mides: 30 m d’alt
Estil: Modernista
Localització: Reus
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquesta obra arquitectònica és una composició de sis pavellons tot i que hi va haver una reforma fins a arribar a catorze pavellons realitzada per Pere Domènech i Montaner.
El pavelló de serveis generals del centre és on es troben els serveis administratius. Aquest es caracteritza per tenir una alçada de 30 metres
Els pavellons construïts per Lluís Domènech i Montaner són típicament Modernistes, les façanes dels pavellons són de maó vist i estan adornades amb ceràmica realitzada amb dissenys de Josep Triadó i Mayol i Lluís Brú i Salelles, també contenen treballs en pedra.
Però el pavelló més interessant és el "Pavelló dels distingits", acabat l'any 1908, per la seva riquesa ornamental i perquè el mobiliari original ha estat conservat, està decorat amb vidrieres i elements de ferro forjat.
Aquest pavelló consta d'una planta baixa amb tres espais utilitzats bàsicament per a l'oci dels interns i dos pisos d'habitacions moltes d'elles dobles. La planta baixa consta d'un saló també anomenat sala de música, un menjador i una sala de jocs. La decoració d'aquestes estances és extraordinària no només en els espais comuns, sinó també a les habitacions. Trobem per tot arreu al·legories a la curació dels pacients amb elements propis del Modernisme com formes vegetals i animals de totes classes, símbols heràldics catalans medievals, etc.
També s'evidencia en totes les dependències del Pavelló dels distingits i en general en tots els edificis de centre l'horror als espais buits, tan típic del modernisme, manifestat en la decoració que omple totes les parets i espais.
Funció, contingut i significat
A la fi de segle XIX el doctor Emili Briansó i altres promotors van decidir impulsar un nou hospital psiquiàtric per poder cobrir les necessitats de la població en aquest camp. Domènech i Montaner va ser l'arquitecte seleccionat per desenvolupar aquest treball que és actualment un dels conjunts arquitectònics Modernistes més bonics de Catalunya i el precedent del gran Hospital de Sant Pau a Barcelona.
La distribució dels espais es va realitzar tenint en compte rigorosos criteris d'acord amb les condicions de sexe, malaltia i categoria social. Cada pavelló havia de tenir el seu propi jardí, a més dels jardins comunitaris. Un passeig central separava les dependències d'un i altre sexe, a més d'ubicar el pavelló de serveis generals i la capella.
De fet, l'Institut Pere Mata és més que un hospital psiquiàtric, una petita ciutat en què Domènech i Montaner va aplicar conceptes renovats d'urbanisme, planificació d'espais, ornamentació i materials.
INSTITUT PERE MATA - Lluís Domènech i Montaner